ON MOREN ELS SOMNIS: CAMP DE LA BOTA 1939-1952 (ELS AFUSELLATS DEL FORUM)

“Qui perd la Memòria perd la seva identitat”

REPRESSIÓ AL CAMP DE LA BOTA, Els afusellats del Fòrum 

-Bon dia, cap on vol anar?

-Em portarà al Camp de la Bota, si us plau.

-Perdoni... però on queda això?

-Be ja no existeix amb aquest nom, malgrat que allà van afusellar més de 1.700 persones després de la Guerra Civil, del 1939 fins el 1952, any del famós Congrés Internacional Eucarístic.

- I on es trobava?

- Actualment ocuparia l’espai que hi ha entre el Fòrum de les Cultures i la desembocadura del riu Besòs, incloent la Ronda litoral i el mateix Port de Sant Adrià. Era a més a més un gran assentament de barraques dels anys cinquanta cap a aquí...hi havien dos sectors el barri Pekin a la part de Barcelona i el barri del Parapet a la part de Sant Adrià del Besòs. Podem dir que el Camp de la Bota i el Parapet era la continuació del barri Pekin.

I com pot ser que li canviessin el nom a aquest lloc...?

Tot respon a una operació de maquillatge urbanístic, amb interès especulatiu per revaloritzar uns terrenys, alhora esborrar qualsevol rastre del que va ser el nostre passat immediat. El passat immediat va ser la violència de l’Estat, exercida de dues maneres: d’una manera directa (els afusellaments) i l’altre de manera indirecta, estructural (el barraquisme fruit de la marginalitat).

O sigui que quan van celebrar el famós Forum de les Cultures, l’any 2004, des de l’Ajuntament de Barcelona aquests polítics que es fan dir d’esquerres, es van oblidar dels treballadors que allà van ser assassinats?

-Si amic meu, es van oblidar dels mateixos homes i dones que van lluitar  per la llibertat, per la justícia social, i per un mon millor, per un altre mon, molt millor que aquest que actualment tenim.

EL PARAPET I  ELS AFUSELLAMENTS AL CAMP DE LA BOTA

Que era el Parapet del Camp de la Bota?

   Una vegada havent creuat la via del tren de la línia Barcelona- Mataró, al principi de la Rambla Prim (abans Riera d’Horta) deixàvem a la dreta el Castell de les Quatre Torres per un camí que arribava al sorral de la platja enmig del descampat, direcció Sant Adrià del Besòs (actualment Ronda Litoral). El Parapet era un mur en diagonal a la platja, de tres metres d’alçada per quaranta de llargada en pendent de sorra subjectada al seu interior per un contrafort de formigó anterior al castell, on els “piquetes” d’execució s’encarregaven de la seva feina, es a dir de disparar. Alguns testimonis encara recorden la “rampa vermellosa, de la sang dels assassinats”.

El Camp de la Bota, situat a cavall entre els municipis de Barcelona i Sant Adrià de Besòs, fou un dels indrets on es van dur a terme pràctiques repressives de violència estatal directa, per part de la dictadura franquista i sota forma d’afusellaments, entre 1939 i 1952. Va deixar d’utilitzar-se aquest lloc degut a les pressions internacionals per poder celebrar-se després de la segona guerra mundial el Congres Eucarístic Internacional de Pius XII. La seu fou otorgada "en justo reconocimiento a su catolicismo íntegro, profundo y apostólico..."

Si ben es cert que el govern de la República va afussellar en temps de guerra a 44 militars sollevats entre setembre i octubre de 1936, el règim feixista de Franco va “tenir l’honor” d’assassinar acabada la guerra a 1717 persones, entre elles 11 dones provinents de la Presó de dones de Les Corts (avui desapareguda).

En molts casos les víctimes no havien comès cap més delicte que el de combregar amb unes idees contràries a les del Règim. Sovint havien estat denunciats per desafecció per part de Falange, o pels cossos de seguretat i els governants, però de vegades també a causa d’informació desvetllada per veïns que s’havien sumat a la crida a les delacions promoguda per la Falange. Tot plegat recorda la Inquisició Catòlica.

A la majoria de sentències figura el seu delicte: rebel·lió militar per referir-se a tots els que no van donar suport al cop d’Estat militar. De fet es tractava de persones que no tenien coneixença de que les seves vides correguessin perill i que van ser víctimes de delació per motius de venjança. Entre aquestes 11 dones hi havia Nieves Bouza Gil, de 22 anys que vivia al barri del Poblenou, afiliada a la CNT. Va ser detinguda per que un veí la va delatar, fou jutjada per procedimiento sumarísimo, el 26 d’abril de 1939 i executada el 26 de maig. No se li coneixia cap delicte de sang, simplement com a miliciana de rereguarda en tasques auxiliars (cuinant i rentant roba) al castell “de les Cuatre Torres”. El seu cas es troba documentat a la "Memòria de la Presó de dones de Les Corts", presó on va estar tancada fins la seva execució.

El compliment de les condemnes a mort es portava a terme tan bon punt com es rebia el “enterado” del dictador, el criminal de guerra general Franco.

Segons hem pogut llegir:

   “La xifra de vint-i-una persones del 26 de maig de 1939, va marcar, de fet, la cota màxima de persones afusellades en un sol dia al Camp de la Bota. És coneguda la mecànica de les execucions, però la documentació judicial ens ha aportat alguna dada suplementària atès que, en general, les ordres de lliurament al piquet d'afusellament s'han conservat dins els expedients. A la Presó Model, a la fi de la jornada -entre les nou i les deu de la nit – els funcionaris cridaven als presos que anaven a ser executats aquella matinada i els baixaven a la capella: allà es constituïa un jutjat encarregat d'evacuar les diligències de notificació de pena i lliurament al piquet d'execució que havia de traslladar-los al Camp de la Bota. Pel cas de Les Corts, existia un procediment previ: el trasllat de la penada a la capella de la Model, on esperava al costat dels seus companys barons l'arribada del camió”.

A diferència d’altres dictadures, el Règim Franquista vivia en la ficció de resultar un ordre etern que no hauria de rendir comptes davant ningú (bé, potser en això desgraciadament no anaven tan errats) i creia que no tenia motius per amagar res. Malgrat els judicis sense cap garantia processal el franquisme va generar nombrosa paperassa burocràtica que ha arribat fins els nostres dies i que ara ens permet saber detalls sobre aquests crims.

Sumari judicial de comdemna a mort

Sentència de pena de mort

                                           Lliurament al piquet d’execució

Causa de la mort: “hemorragia interna”

Diligencia d’execució i inhumació

Enterrats a la fossa comuna del “Cementerio del Sud-Oeste” de Barcelona

Els camions militars arribaven de matinada. Els presos normalment en grups de vint, estaven lligats amb cordes, de dos en dos. Els tiraven a terra i allà mateix els afusellaven; sense més preàmbuls ni consideracions. Hi ha fonts que conten en 1871 el nombre de afusellats. Valencia encara fou pitjor, un autèntic escorxador, 33.000 republicans executats.

Gràcies també al testimoni del vicari de Sant Adrià, Mossèn Pere Ribot, que conservem gràcies al periodista Josep Maria Huertas Claveria, ens podem fer una idea del passat d’aquell indret esgarrifós:

“El meu despertador era quan a les set del matí afusellaven els condemnats. I pels trets de gràcia senties quants havien mort cada dia...” de fet des de l’altre riba del riu Besòs de matinada encara de nit, es podien veure les llums dels trets.

Hi ha fonts que expliquen que a la 1 de la matinada es comunicava als presos la seva immediata execució; els afusellaven cap a les cinc de la matinada en endavant. Quatre hores només per escriure una carta als seus familiars que no tenien coneixement de la mort fins molt després. En castellà, coneixent  be o no l’idioma, i amb el “Arriba Franco, viva España”. Es conserven cartes, algunes d’elles editades, d’aquests condemnats a mort, dels nostres condemnats a morts.

Carta escrita per Ceferí Llop a la família moments abans de ser executat

COM EREN ENTERRADES LES PERSONES AFUSELLADES?

Cap d’aquests lluitadors o ciutadans assassinats és considerat víctima del terrorisme de Estat; els seu fills, germans, o nets tampoc. Encara més, moltes d’aquestes famílies van desconèixer i desconeixen el lloc on finalment van ser enterrats o millor dit llençats de qualsevol manera. En el cas dels afusellats del Camp de la Bota eren portats en camions tots apilats en  caixes de plàtans com es fa amb el bestiar, a una antiga cantera (actualment Fossar de la Pedrera), al costat del cementiri de Montjuic, i allà els treballadors del cementiri, prèviament, havien fet un clot i, mitjançant una mena de tobogan, els tiraven dins, i després els tiraven calç viva i terra, de manera que la putrefacció fos tan ràpida com fos possible; als familiars els estava totalment prohibit recollir les seves despulles per enterrar-los dignament, com a persones.

Els seus cossos esgarrinxats pel martiri i la injustícia sofertes sanaven xopant de la pluja que, any rere any, anava caient al Fossar, que posteriorment es va convertir en un dipòsit d’escombraries; s’hi tiraven tota mena de deixalles des del punt més alt de la muntanya, s’hi  criaven rates enormes, serps i tota mena d’insectes, era un lloc totalment abandonat per l’home i si algú es queixava al Departament de Cementiris de l’Ajuntament de Barcelona, aquest responia que no en volien saber-ne res, la resposta era que aquell fossar no pertanyia al Cementiri de Montjuïc, malgrat que era del fossar d’on treien la pedra per edificar els nínxols del cementiri i que també hi enterraven els morts de les famílies que no tenien diners per comprar o llogar un nínxol.

El certificat de defunció de les víctimes, assenyala Carmen Domingo, parla de “hemorràgia interna”. Era una conseqüència, una trampa legal, de la formula establerta des de 1870: al registre civil havia de constar únicament la causa immediata. No eren necessàries ni la causa inicial ni la mediata. Una prova més de les mentides de l’Estat al llarg de la Història de l’Exercit espanyol i l’imperialisme hispànic.

ALGÚ ES VA PREOCUPAR EN UN PRINCIPI PER RECUPERAR LA MEMÒRIA DELS AFUSELLATS I RETRE UN HOMENATGE DIGNE?

Sembla que no, almenys institucionalment malgrat la importància històrica del passat d’aquest indret, només una placa  de l’any 1992 recordava la memòria d’aquests afusellats, i aquesta fou retirada en motiu de les obres del Fòrum, que van acabar de tapar-ho tot.

Tot i això, la insistència de l’Artista Francesc Abad per denunciar l’oblit institucional, ha aconseguit que ara una placa i un monument donin testimoni del nefast us d’aquella zona.
Gràcies al projecte multimèdia que podem trobar a www.francescabad.com/campdelabota podrem accedir a una gran tasca de documentació sobre el passat del camp de la bota i consultar fins i tot fotografies, documents o entrevistes amb els familiars dels condemnats.
Aquest projecte obert ens permet fins i tot participar aportant nova informació sobre familiars o coneguts executats en aquell indret. És una iniciativa, sens dubte lloable que mereix el seu reconeixement. Aquest projecte obert ens permet fins i tot participar aportant nova informació sobre familiars o coneguts executats en aquell indret. És una iniciativa, sens dubte lloable que mereix el seu reconeixement.

AVUI DIA QUINA ES  LA SITUACIÓ LEGAL EN RELACIÓ ALS CRIMS D’ESTAT?

Actualment la llei de la Memòria històrica no ha anul·lat els judicis franquistes, tampoc s’ha fet justícia, jutjant els responsables criminals (recordem la Llei d’amnistia) i tampoc s’ha reparat les víctimes i els seus familiars.

La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes (http://mesadecatalunya.blogspot.com) ha reclamat un cop més que es restableixi la memòria de les víctimes del franquisme i la Transició. El col·lectiu ja fa tres anys que es reuneix el darrer dissabte de cada mes, apel·lant al sentit democràtic i, com diu el lema, “Veritat, justícia i reparació”. 

(cartell amb la foto: 19 de juliol de 1936, la insurrecció feixista va ser aturada pel poble)

REIVINDIQUEM LES PERSONES QUE VAN SER ASSASSINADES PER LA BARBÀRIE DE L’ESTAT FEIXISTA DE FRANCO I L’EXERCIT ESPANYOL, I ALHORA EXIGIM LA NUL.LITAT TOTAL D’AQUESTS JUDICIS, I LA CORRESPONENT REPARACIÓ.

NOSALTRES DES D’AQUÍ VOLEM RETRE HOMENATGE TAMBÉ A TOTES LES VÍCTIMES DEL FRANQUISME E INSTAR A CONTINUAR DENUNCIANT ELS CASOS QUE PUGUEU CONÈIXER A TRAVÉS DE LA VOSTRA FAMÍLIA. ELS MORTS NO ES PODEN QUEDAR ALS VORALS  DE LES CARRETERES.

UNA SALUTACIÓ FRATERNAL