LOS OJOS DEL TAXI

LOS OJOS DEL TAXI es un cortometraje de Manuel Chico (taxista y poeta de barcelona) realizado a finales de los años 90 en barcelona. Este corto muestra la miseria de esa barcelona post olimpiadas de la mano de un taxi, anunciando de manera profética la crisis que ahora mismo sufrimos. Con poemas de Miguel Hernandez, Gustavo Adolfo Bequer, Jose Maria Espronceda, William Shakespeare, Calderon de la Barca y Juan Rico y Amat  interpretados magistralmente por Manuel Chico.

SALUT Y BUEN VIAJE.

SALVADOR PUICH ANTICH

Tal dia com avui un 2 de març de 1974, Salvador Puich Antich era assassinat pel règim franquista, l'últim executat a garrot vil per la dictadura. Rendim  homenatge a aquest company, que es sens dubte una llegenda viva de la ciutat de Barcelona.

Salvador Puig Antich (Barcelona, ​​1948-1974) va ser un anarquista català, actiu durant els anys seixanta i començaments dels setanta, que va morir executat pel règim franquista després de ser jutjat per un tribunal militar i condemnat com a culpable de la mort d'un guàrdia civil a Barcelona.

Fill d'una família treballadora de classe mitjana, Salvador era el tercer de sis germans. El seu pare, Joaquim Puig, havia estat militant d'Acció Catalana durant la República. Exiliat a França al camp de refugiats d'Argelès, va ser condemnat a mort quan va tornar a Espanya i indultat en l'últim moment.

El jove Salvador va començar a estudiar al col · legi religiós La Salle Bonanova fins que va ser expulsat per indisciplina. A partir dels setze anys va compaginar el treball en una oficina amb els estudis nocturns a l'institut Maragall, on va fer amistat amb Xavier Garriga i els germans Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi), tots ells futurs companys del Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL) .

Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decideixi implicar-se en la lluita contra la dictadura franquista. La seva primera militància serà en Comissions Obreres, formant part de la Comissió d'Estudiants de l'Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d'iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques, fa el servei militar a Eivissa, on és destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s'incorpora al MIL, integrant-se en la branca armada. Participa, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment a realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup ia ajudar als vaguistes i els obrers detinguts.

Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes.

L'agost de 1973, es van reunir a França per celebrar el congrés d'autodissolució del MIL. El mes següent, després de l'atracament a una oficina de La Caixa, començaria una forta ofensiva policial contra els militants del MIL.

Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació Santi Soler, que és detingut, interrogat i torturat i acaba confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler serà utilitzat de parany per la policia de paisà per detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L'operació, minuciosament preparada, s'efectuà el 25 de setembre de 1973 a Barcelona. Els dos anarquistes són detinguts i, tot seguit al portal del número 70 del carrer Girona, té lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich queda malferit i el jove guàrdia civil Francisco Anguas Barragán resulta mort.

Puig Antich va ser empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que van causar la mort a Anguas Barragán, i posteriorment jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de l'atemptat contra Carrero Blanco. A tot Europa es van organitzar manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es va mantenir ferm i no concedí l'indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, va ser executat mitjançant garrot vil en una cel · la de la Presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974 a les 9:40 hores del matí.

A LA MEMÒRIA DE SALVADOR PUIGH ANTICH

Salvador Puig Antich (2006) és una pel · lícula espanyola dirigida per Manuel Huerga, protagonitzada per Daniel Brühl, música de LLuís LLach . Basada en el llibre Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich, de Francesc Escribano , la pel · lícula reconstrueix una de les últimes execucions  pel mètode del garrot vil a Espanya: Salvador Puig Antich. Va guanyar el Goya al Millor guió adaptat, signat per Lluís Arcarazo.
Tant aquesta pel · lícula com el llibre en què es basa han rebut fortes críticas2 3 per part d'antics militants del MIL, companys de militància de Salvador, que afirmen que buiden de contingut polític el personatge de Puig Antich i alhora que es dignificaria falsament la imatge del seu carceller, al jutge militar ia la Brigada Polític-Social de la policia franquista.

SALUT I BON VIATGE.

TRES ENCREUAMENTS DE BARCELONA SUMEN MÉS DE MIL ACCIDENTS EN 15 ANYS

* Tres encreuaments de Barcelona sumen més de mil accidents en 15 anys.
* La confluència de passeig de Gràcia i Diagonal lidera el rànquing històric, encara que redueix els sinistres.
BARCELONA. LA VANGUARDIA. RAMON SUÑÉ. - Les mesures adoptades en els últims anys per millorar la seguretat viària a Barcelona i les campanyes de sensibilització dirigides a automobilistes, motoristes i vianants, i últimament també a ciclistes, no han aconseguit esborrar una sèrie de punts negres de la ciutat que , amb el pas dels anys, mantenen encara alts nivells de perillositat. Un exhaustiu anàlisi comparativa dels últims quinze anys, realitzat per La Vanguardia a partir de les xifres d'accidents registrades per la Guàrdia Urbana i l'àrea de Via Pública entre 1998 i el 2012, revela que la zona de la plaça Joan Carles I, en la intersecció de la Diagonal i el passeig de Gràcia, es pot considerar històricament l'enclavament més perillós de la capital catalana, si més no en termes absoluts.
El podi d'aquest rànquing de sinistralitat urbana-que no té en compte els accidents a les rondes, que solen representar entre el 7% i el 8% del total de la ciutat-el completen la cruïlla de Gran Via amb el passeig de Gràcia i la confluència de la Diagonal amb el carrer Balmes. En el període analitzat, aquests tres punts sumen més d'un miler d'accidents de trànsit entre atropellaments de vianants, caigudes de motoristes, xocs contra obstacles fixos i col · lisions entre dos o més vehicles. A la llista negra podria incloure també altres dues creus de la Diagonal, els d'aquesta gran avinguda amb els carrers Numància i Marina. Per contra, el lloc on més accidents (29) es van comptabilitzar l'any passat, la trobada del carrer Balmes amb la ronda General Mitre, fins ara únicament havia aparegut en la relació de punts més perillosos el 2006.
Després de quatre anys consecutius de disminució del nombre de punts negres (l'Ajuntament prefereix parlar de punts de concentració d'accidents), el balanç presentat dimarts passat pel govern municipal identifica 43 llocs on, durant el 2012, es van registrar deu o més accidents (la xifra més baixa, 23 punts, es va donar el 2011). Amb tot, la dada corresponent al 2012 queda, afortunadament, molt lluny dels 96 de 1998 o els dels anys 2001, 2006 i 2007, en què també es va superar la marca de 80 punts de concentració d'accidents.
El 2012 passarà a la història com l'any amb menys morts als carrers de la ciutat de les últimes dues dècades, període en el qual és possible disposar d'unes estadístiques fiables i detallades. El cas barceloní no és excepcional. La reducció del nombre de morts com a conseqüència d'accidents de trànsit a nivells no coneguts en els últims 25 o 30 anys ha estat norma en la majoria de grans ciutats i també a les carreteres, tant en les catalanes com, sobretot, en les espanyoles .
No ha estat així amb el nombre d'accidents. Després de cinc anys de disminució, l'any passat hi va haver un increment del 4,8% respecte al 2011. Amb tot, els 9.255 accidents comptabilitzats el 2012 permeten a Barcelona situar per cinquè any consecutiu per sota del llistó dels 10.000. Lluny queden els més de 12.000 accidents anuals de finals dels noranta i començaments de la primera dècada del segle XXI. Les incidències de trànsit a la capital catalana segueixen sent moltes, massa, però les tendències són, en general, positives: en 1999-l'any de més alta accidentalitat dels darrers tres lustres-a Barcelona es produïa, de mitjana, un accident de trànsit cada 40 minuts. Avui, la freqüència és d'un sinistre cada 57 minuts.
Que punts com Diagonal-passeig de Gràcia, Diagonal-Balmes o Gran Via-passeig de Gràcia encapçalin les classificacions històriques d'accidentalitat s'explica, sobretot, pel gran volum de trànsit que suporten aquestes vies principals. Segons dades del 2011, per la Diagonal (a l'altura de Via Augusta i Rambla Catalunya) circulen de mitjana, en dies laborables, més de 92.000 vehicles (la crisi i la disminució del nombre de desplaçaments associada a ella han reduït la intensitat de trànsit en uns 6.000 vehicles diaris) i pel tram més cèntric de la Gran Via ho fan prop de 60.000. La complexitat dels girs en les grans avingudes, la velocitat a la qual se circula per elles i una regulació semafòrica que no sempre s'adapta al pas dels vianants afegeixen factors de risc.
L'Ajuntament de Barcelona és molt conscient que motoristes i vianants són les principals víctimes del sistema circulatori barceloní. El 2012, 28 de les 30 persones mortes per accident de trànsit a la ciutat anaven en moto oa peu. En canvi, des de fa ja bastants anys, amb prou feines es registren víctimes mortals entre els automobilistes (si bé el 2012 va haver de lamentar l'òbit d'un taxista). Crida l'atenció, en la comparació de les magnituds d'accidentalitat dels darrers quinze anys feta per aquest diari, el canvi en la proporció de la tipologia de vehicles implicats. Mentre que el 1997 la implicació de turismes (11.126) superava amb escreix la de motocicletes i ciclomotors (7002), el 2012 aquesta diferència s'havia reduït: 7.819 cotxes i 6.238 motos.
Des de fa una desena d'anys, la unitat d'accidents de la Guàrdia Urbana actua d'ofici en els punts on es concentren més incidències per determinar quines circumstàncies poden influir en aquesta elevada sinistralitat i actuar en conseqüència. De vegades, una freqüència semafòrica inadequada, una mala col · locació del semàfor o del pas de vianants, una mala senyalització o una visibilitat escassa són alguns dels factors més comuns que poden explicar-a més, lògicament, de la intensitat de trànsit-per què uns encreuaments resulten més perillosos que altres.
Fonts municipals assenyalen que, en moltes ocasions, mesures adoptades a partir del diagnòstic d'aquests punts d'alta accidentalitat, correccions senzilles i amb molt poc cost econòmic, poden influir en la millora de la situació. La mateixa plaça Joan Carles I exemplifica com solucions poc aparatoses poden resultar molt efectives. N'hi va haver prou pintar una línia contínua que impedeix que els vehicles que circulen pel lateral muntanya de la Diagonal puguin girar a la dreta per als Jardinets de Gràcia. D'aquesta manera s'evita l'encreuament amb els vehicles que, procedents del carrer Còrsega, embocan en aquest punt. D'uns registres al voltant d'una trentena d'accidents anuals s'ha passat a 13 i 18 el 2011 i el 2012, respectivament. L'objectiu per al 2013 és actuar en els 43 punts de la ciutat que l'any passat van sumar un total de 608 accidents.

SALUT I BON VIATGE.

Ver mapa más grande

CEMENTIRI DEL POBLENOU

L´última setmana del mes d´abril no recordo el dia, just abans del primer de maig, baixaba amb el taxi pel passeig Sant Joan direcció Arc de Triomf i entre els carrers d´Ausiàs March i Alí Bei, em va donar l´alt un home molt enigmàtic, aquest home de mitjana edat, d'aspecte molt seriós portava un esmòquing amb una tunica. L'home puja al taxi i em demana per favor si ho podia portar al cementiri del Poblenou, li vaig dir que si i vaig posar en marxa el taxímetre. Mentre memoritzava el recorregut que pensava fer des del passeig Sant Joan, fins al cementiri del Poblenou de la manera mes curta i eficient,l'home comença a murmurar una sèrie de paraules (que jo no les entenia) al mateix temps que movia el cap lentament de dalt a baix amb els ulls mig tancats, "Es troba bé?" li vaig pregunta i no hi va haver contestació, l'home continuava amb la seva espècie de ritual, mentre passavem per l'estació del Nord. Li vaig tornar a repetir la mateixa pregunta però aquesta vegada amb un to de veu més alt "Perdoni Es troba bé?" "Si em trobo molt bé i tu com et trobes?" respondre el enigmàtic usuari "Jo bé" li vaig contesta "Bé ja que estem els dos bé, podem seguir el més ràpid possible cap al cementiri, gràcies". Estava clar que era un home molt estrany i reservat, vaig poder veure que portava a sobre l'esmòquing una banda blava al voltant del seu coll, juntament amb una mena de símbols penjats a un costat de l'esmòquing. Ja estàvem doblant carrer Sardenya amb avinguda Icària, ara era tot recte i ens trobaríem amb el cementiri del Poblenou, llavors vaig recordar que al passeig Sant Joan hi ha una de les biblioteques de Barcelona dedicada a la maçoneria la Biblioteca Pública Arús, i si estava portant a un membre d'una lògia maçònica (tenia aspecte de mason), el Mestre del Temple potser?, alhora feia aquestes deduccions arribarem al les portes del gran cementiri del Poblenou.

"Bé pari a la porta" em va dir amb una mirada desafiant, en la gran porta del cementiri havia quatre homes vestits amb esmòquing i tunicas que sens dubte estaven esperant al meu passatger. L'home molt seriós em va pagar l'import que marcava el taxímetre i va sortir del meu taxi dient "bona tarda" de mamera desafiant, a continuació es va reunir amb els quatre homes intercanviant una sèrie de paraules, que no vaig poder escoltar i es van encaminar cap a l'interior del cementiri. Seria una reunió secreta de maçons? segur que si, i perquè en aquest cementiri de Poblenou?

El Cementiri del Poblenou, està situat al districte de sant Martí al barri de Poblenou també conegut com Cementiri de l'Est o Cementiri Vell, es crea al 1775 per buidar les fosses de les parròquies de Barcelona, per impuls del Bisbe Josep Climent, home d'idees reformadores, que per qüestions de salubritat que situa fora de les muralles de la ciutat, en uns terrenys pròxims a la platja al municipi de Sant Martí de Provençals.De la primera expectació es va passar al poc al rebuig ia l'abandonament. Qüestions de disputes econòmiques i de costums va relegar el seu ús com ossera i enterrament dels morts de l'Hospital de Sant Pau. En 1813 va ser destruït per les tropes de Napoleó per raons militars de defensa, i tres anys després es reconstrueix en un sobri estil neoclàssic per l'arquitecte Antonio Ginesi, amb referències a l'Egipte faraònic, tan de moda en aquella època, el que li dóna aquest aspecte esotèric afegit al funerari.

El projecte de la construcció del cementiri va ser encarregat a l´arquitecte italià Antonio Ginesi, de formació neoclàssica el qual va projectar un cementiri monumental que obeia tant als criteris catòlics tradicionals com a l´estètica del nous grups socials emergents. El 1821 va ser utilitzat en la seva totalitat de forma inesperada, a causa de la terrible epidèmia de còlera-morbo que es va desencadenar a Barcelona, i que va ocasionar milers de morts.
Ginesi va morir el 1824 de manera prematura i el cementiri fou acabat per uns altres arquitectes. Això no obstant, els elements més personals aportats per l´italiá van rersistir els canvis, com ara els elements arquitectònics i estètics d´inspiració egípcia. S´ha d´afegir que no hi ha cap constància documental que Ginesi fos maço.

Feia pocs anys de la campanya de Napoleó a Egipte, moment en què Europa descobria la seva arquitectura i hi esclatava una mena de devoció per la terra dels faraons.
La maçoneria no va ser aliena a l´impacte egiptològic i adoptà aspectes de la seva estètica i simbologia que fins i tot van arribar a inspirrar el ritu que avui s´anomena de Memphis-Misraim. Un dels primers a adaptar la simbologia egípcia a la maçoneria va ser Guiseppe Bálsamo, més conegut com Cagliostro. Aventurer i xerraire, Cagliostro es va instal·lar a Barcelona el 1768 sota la protecció del capità general, el comte de Ricla.

A la seva estada a la capital catalana va residir al llavors prestigiós Hostal del Sol, en el carrer del barri de Ribiera que avui s´anomena així. Durant aquell temps, va fundar algunes lògies a Barcelona de les quals no ha quedat constància documental.

A la façana principal del cementiri del Poblenou hi trobem un dels simbols d´inspiració egípcia més vinculats amb la maçoneria. Són dues formes piramidals a banda i banda de l´entrada amb unes obertures en forma d´ull prop del vèrtex superior. És  l´ull que ho veu tot -en termes maçònics- sobre la piràmide, una representació que es pot trobar a les lògies i fins i tot en el billet d´un dòlar nord-americà, recurs utilitzat per la literatura i el cinema per explicar la influència que la maçoneria va tenir en la fundació dels Estats Units.

De tota manera, s´ha de tenir en compte que l´actual bitllet de dòlar va ser dissenyat a l´època del president Franklin D. Roosevelt, que va ocupar el càrrec entre 1933 i 1945. Roosevelt, igual que altres catorze presidents nord-americans, era maçó. Els anys quaranta va existir a Barcelona una lògia clandestina amb el nom de Franklin Delano Roosevelt, instal·lada a la segona planta de la cooperativa La Popular Sansense, al número 13 de carrer de Premià, al barri de Sants. Els membres de la lògia van ser detinguts per la policia franquista i jutjats pel Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo.

Des de la seva inauguració, el Cementiri de Poblenou ha patit nombroses modificacions i ampliacions. La més important es va produir el 1849, en aquest any Joan Nolla construeix el recinte dels panteons, on es concentra el treball de coneguts arquitectes i escultors de l'època El recinte del cementiri va adoptar un pretès tractament igualitari en les tombes, amb la construcció de nínxols a l'estela del concepte democràtic liberal, aquests eren ocupats per les famílies benestants, comerciants i aristòcrates mentre que treballadors i gent humil eren enterrats en les fosses comunes. Però amb el temps la mateixa classe burgesa amb voluntat de distingir inicia la construcció dels panteons, en els espais centrals que ocupaven jardins. I allà es donen la mà la pompa, l'ostentació i el valor especulatiu del terreny, es posa de manifest la voluntat de la burgesia barcelonina de mitjans del segle XIX d'exhibir, fins a les seves tombes, la seva opulència i prestigi social.  tan omnipresent des de sempre al barri.

* Fonts consultades: "PASSEJADES PER LA BARCELONA MAÇONICA" de XAVI CASINOS

Ver mapa más grande

 SALUT I BON VIATGE.

TROOPS OF TOMORROW - THE EXPLOITED

Siguen saliendo nuevos temas relacionados con la mitica pelicula taxi driver, esta vez de la mano de los veteranos Exploited banda de hardcore punk de edimburgo con su canción troops of tomorrow, de su segundo lp del mismo nombre troops of tomorrow de año 1982 para muchos el mejor disco de exploited. Este gran grupo estuvo este verano pasado en Barcelona en la sala Razzmatazz tocando con The Adicts y vómito, concierto que taxis anarquía estuvo y pudo conprovar el buen estado de Exploited después de 30 años dando caña.

 

 DESCARGAR:
 http://www.mediafire.com/?wdmujki5trm

Troops of tomorrow dedicada a todos los taxista de barna y a toda la gente en general que no se resigna a aceptar este sistema de trabajar, consumir, y votar una vez cada cuatro años, organízate y lucha.

SALUT Y BUEN VIAJE.

TANGO - THE ADICTS

Tango es la cuarta cancion de este mitico disco de los adicts songs of priese (1981) que se reedito con motivo de su 25 aniversario. No hace mucho los adicts estuvieron junto con exploited y vomito en concierto en la sala razzmatazz, taxis anarquia estuvo en ese concierto, un buen concierto finalizado por los adicts con regusto a la naranja mecanica.

un album indispensable songs of priese y una cancion tango dedicada a todos los taxistas de barna:

Recogió paraguas
Puse el jugador de bolos
Miró en el espejo
Listo para el tango
Llamé a un taxi
Para mí y Maxine
Se veía fantástica
Bailamos el tango
Bebimos champán
Bailamos de nuevo
Tuvimos la risa
Y luego, después de
Cara a cara bailamos
el tango
Mejilla con mejilla bailamos
el tango

DESCARGAR:
 

http://www.mediafire.com/?d9832k7qbgm3cnv

The Adicts son una banda legendaria de punk rock británica. con mas de 31 años de carrera musical, siempre manteniendo la misma filosofía y los mismos miembros, fue precursora del punk rock en los 80's



1979 - 1981, Songs of Praise

El sello discográfico Dinning Out fue su primera casa y su primer trabajo fue "Lunchtime with The Adicts". Con este disco vendieron 10.000 copias y fueron número dos en las listas independientes de UK.


El productor musical Jonh Peel les vio y decidió ficharlos, no sin la oposición del sello Dinning Out, que por entonces solamente les había pagado 23 libras.


Visto el panorama decidieron crear su propio sello y sacar su primer Lp titulado Songs of Praise que ellos mismos financiaron con un crédito bancario, grabándolo y mezclándolo en solo 24 horas. Este disco muestra la verdadera fuerza de The Adicts, siendo a su vez la primera vez que adoptaban nuevo vestuario basado en la los bombines de la película "La naranja mecánica" Esto parecía contradictorio, adoptar una imagen divertida dentro del mundo Punk. Esto lo dejaron claro y demostrando que los bombines solamente eran una nota de color dentro de sus conciertos y que los pantalones de cuero, los vaqueros y la mohicanas se adaptaban perfectamente también a su vestuario. Esta forma de vestir, pudo haber sido un esfuerzo consciente para ponerse en contra de la apariencia de la carente imaginación de las bandas de los 80's de punk o solo una forma de buscar la manera de divertirse y ser interesantes.


Escribiendo canciones sobre el desempleo, la desilusión, y todas esas cosas felices, pero que en realidad era un acuerdo con los inconformes desarrollado su propio estilo y voz. Sobre todo la banda creo un concepto, no sólo la música, sino la mirada, la actitud, la esencia, que no se encuentra en otras bandas.


Posiblemente la mejor canción en el álbum Viva la Revolución fue elegido como sencillo, junto con ‘Numbers’ y ‘(My Baby Got Run Over By A) Steamroller’ que se posiciono en 3 meses en las listas independientes Indie Charts, cimentando la reputación de rápido crecimiento a The Adicts como uno de los las bandas más innovadoras y populares de la nueva ola del punk de la época.


Su apuesta personal dio resultado y en un par de semanas recuperaron el dinero que habían solicitado para grabar con su propio sello y fueron fichados por Fall Out Records, que tenían una mejor distribución.
Integrantes

• Kid Dee-Batería
• Keith WarrenMonkey-Vocalista
• Pete Dee-Guitarra
• Scruff-Guitarra
• Mel Ellis-Bajo
• Danny Graciani-Teclado.

Discografia

LP´s

• 1981 - Songs of Praise
• 1982 - Sound of Music
• 1985 - Smart Alex
• 1986 - Fifth Overture
• 1992 - Tweenty Seven
• 2002 - Rise & Shine
• 2004 - Rollercoaster
• 2008 - Songs of Praise (Reedition)
• 2009 - Life Goes On

SALUT Y BUEN VIAJE.